Lingüística textual

1.           INTRODUCCIÓ

L'objectiu principal d'aquest treball és conèixer profundament la lingüística textual, les seues característiques i tipologies, en què àmbits tractem amb ella, en resum, familiaritzar-nos amb ella. Durant la investigació sobre aquests conceptes hem anat seleccionant la informació més fiable per a redactar-ho de la forma més precisa i clara. Després d'entendre els conceptes i plasmar-los en aquest treball, intentarem transmetre'ls mitjançant un vídeo.

Per a començar, haurem de conèixer que el nom de “Lingüística textual” fa referència a una ciència relativament nova, amb la finalitat d’estudiar el text. Altres denominacions per a fer referència pot ser Gramàtica del Text. A més, aquest concepte es relaciona amb l’anàlisi del discurs, per això moltes vegades s’utilitza com a sinònim. No obstant, mantenen un enfocament diferent.

A continuació, anem a analitzar la tipologia textual des dels seus inicis fins a les classificacions actuals.

2.           ORIGEN I FINALITAT

La lingüística textual  va nàixer com un enfocament nou per a l’estudi del llenguatge, es va produir a finals dels anys seixanta en les universitats de Europa Central, entre les que destaca la Universitat de Constanza, Alemania,  es va desenvolupar durant els setanta i els vuitanta.

La lingüística tradicional es preocupa de investigar profundament la oració però fenomen com la incoherència d’un text no es poden explicar a partir d’aquests estudis. Doncs la lingüística textual sorgeix per la necessitat d’aclarir una sèrie de fenòmens sintàctics que no podien ser explicats sense tindre en compte el context verbal, objecte fonamental per a la traducció, ja que es tot el que rodeja lingüísticament una paraula.  Teun van Dijk presenta arguments sobre la necessitat de tindre una nova gramàtica textual, també va argumentar que el terme de lingüística textual no es refereix a una única disciplina, sino que s’utilitza per a etiquetar qualsevol estudi que tinga com objecte un text.

La finalitat de la lingüística textual és analitzar la cohesió i la coherència d’un text, sobrepassant els límits de l’oració.

3.           PRINCIPALS AUTORS I ESCOLES

A finals dels anys seixanta aparegueren unes noves escoles les quals defenien la lingüística del text.

Les diferents escoles de lingüistes es van preocupar per l’anàlisi de la lingüística textual, però sense dubte els investigadors alemanys són els que més llibres han produït en el terreny de la lingüística del text i els estudis del discurs.

La principal escola de la lingüística textual va sorgir en països de parla germana però es va difondre ràpidament per altres nacions. Aquestes coincideixen en el interès del objectiu que persegueixen i en la perspectiva que es fonamentalment la perspectiva lingüista. Els diferents períodes del desenvolupament revelen importants canvis teòrics que son coincidents a les diverses nacions.

La corrent Suiza, per exemple que va ser liderada per Jean Michel Adam, el qual va escriure diversos llibres sobre la lingüística dels textos narratius.

També Grice va ser una dona rellevant en el àmbit de la lingüística textual ja que va establir a l’any 1975 el principi de cooperació, basat en la coherència dels textos.

4.           CONCEPTES

*      Text i discurs:

El text, és una composició de signes codificats en el sistema d’escriptura, formant una unitat de sentit. Aquest sistema s’anomena simbòlic i un exemple d’aquest és l’alfabet. A més, el text és una composició de caràcters impresos com són els grafemes, generats per algoritmes citrats. És a dir, el text és un entramat de signes amb una intenció comunicativa que adquireix sentit en un determinat context. Dins del text, podem trobar les macro-proposicions que són les idees essencials d’aquest, que formen paràgrafs d’un tema determinat.

Un autor anomenat Greimas, va definir el text lingüístic com un enunciat gràfic o fònic, el qual ens permet visualitzar les paraules per a manifestar un procés lingüístic. Altre autor, Hjelmslec, utilitza el text per designar una cadena lingüística il·limitada. És a dir, anomena text a la configuració de la llengua o de la parla amb una signes específics, organitzada amb una regles del idioma.

Per altra banda, el discurs és un fet comunicatiu social, realitzat mitjançant l’ús d’elements lingüístics. És a dir, el discurs és una exposició oral i pública sobre alguna extensió temàtica; amb coherència lògica i gramatical. El enunciat d’aquest és una situació de comunicació singular, en la qual transmet la intenció del autor, la de l’oient o auditori, l’any, el temps i la temàtica.  El discurs, és el mecanisme més efectiu per realitzar una comunicació davant d’un públic i en el qual hi ha d’haver un vincle previ entre el autor i l’oient.

Els elements del discurs són, en primer lloc, el acte locutiu és a dir el acte de dir un text amb sentit i referencia, desprès el acte il·locutiu, sent aquest el conjunt d’actes convencionals associats al acte locutiu. Finalment, el acte perlocutiu és els efectes de pensaments, creences, sentiments o accions del oient.  El fi del discurs és persuadir i té tres aspectes com són el tema o contingut del discurs, l’orador, i l’auditori.

*      Anàlisi del discurs:

L’anàlisi del discurs és una escola lingüística que té la finalitzar l’analitzar el discurs com un conjunt homogeni. Aquest vol enllaçar el anàlisi de l’oració amb el context social. A més, estudia la construcció del text, les seues inferències, les relacions amb discursos precedents i sobre tot amb la comunicació no verbal de qualsevol acte de comunicació, relacionant-lo amb els papers socials dels interlocutors, el qual afecta al contingut del discurs.

Alguns autors defineixen l’anàlisi del discurs d’altra manera. Walizer i Wiener el defineix com qualsevol procediment sistemàtic ideat per a examinar el contingut d’una informació arxivada. Per a Krippendorf, és la tècnica d’investigació capaç d’efectuar inferències vàlides i estables a partir d’unes dades entorn al seu context. I per últim, per a Kerlinger, és l’anàlisi del contingut com a mètode d’estudi i anàlisi de comunicació de forma sistemàtica, objectiva i quantitativa amb la finalitat de mesurar determinades variables. Aquest diferència dins d’aquesta definició tres termes: en primer lloc, el discurs sistemàtic que fa referència a les regles explícites i estables d’un anàlisis del discurs. aquestes regles, fan que la anàlisis d’un tema tinguen la mateixa conclusió. En segon lloc, el discurs objectiu, en el qual es compta amb les regles precises sense incloure l’opinió del investigador. Aquest últim, encara que trie el tema i l’enfocament, no ha d’introduir valoracions personals a l’anàlisi del discurs. Per últim, el discurs quantitatiu és aquell en el qual es compta amb moltes mostres per tal que l’anàlisi siga una vertadera presentació precisa.

L’anàlisi del contingut, aplicat als mitjans de comunicació permet, en primer lloc, descriure el components d’una informació, i seguir la evolució d’un aspecte informatiu. En segon lloc, permet la comprovació de qualsevol hipòtesis, verificant la hipòtesis generada. A més, permet comparar el contingut de tots els mitjans amb el món, afegint i analitzant la imatge amb el discurs, podent verificar-la o determinar si es incorrecta o falsa. En quart lloc, permet analitzar l’evolució de les imatges dels grups socials concrets, amb l’objectiu d’establir el tractament. Per finalitzar, permet fixar un punt de partida per a l’estudi dels efectes dels mitjans de comunicació; en els quals s’estableix un període per al recull de dades i altre per a l’anàlisi dels efectes del missatge sobre l’audiència.

un anàlisi del discurs es pot analitzar tenint en compte: els objectius de la investigació, les fonts del material d’anàlisi, el disseny de la investigació i els paràmetres d’evolució.

Per altra banda, per a dur a terme l’anàlisi d’un contingut es deu seguir unes fases, combinant diferents passos per obtindré una correcta conclusió. Primerament, es formula la hipòtesi, amb un objectiu clar. Seguidament, es defineix la població analitzada. A més, s’ha de seleccionar la mostra adequada. Després, s’ha de elegir i definir els elements detalladament. En quart lloc, es construeix les categories d’anàlisis, en les quals s’estableix una jerarquia de categories englobant tots els elements. També, s’ha de determinar el sistema de quantificació, és a dir, fixar un criteri de mesura de les dades, podent ser nominar, interval o de raó. Per finalitzar, s’ha de codificar el contingut i la interpretació dels resultats on s’analitza les conclusions i la comprovació de la hipòtesi.
L’anàlisi del discurs pot tenir diferents aproximacions depenent del context: en primer lloc, una aproximació endotextual, on el text és la realitat, centrant-se en els elements que es troben dins del text (estructura, sintaxi, relacions amb altres text); en aquest es deixa al oient interpretar el text segons els seus processos. En canvi, l’aproximació exotextual, té en compte la relació entre la història, el text i el context; fent així una història en si mateixa, entre el autor i el oient.  La tercera aproximació és la ladiatextual, sent una combinació de les dues anteriors, és a dir, consisteix en establir un diàleg amb els dos punts de vista, de l’autor i de l’oient.

*      Mecanismes de progressió discursiva

Existeixen tres tipus de mecanismes de progressió discursiva, aquestos són característiques les quals, té que presentar un text.

L’adequació. Reflecteix les relacions entre el text i el context. És la propietat del text que determina la varietat geogràfica, la varietat diastràtica o social, i la varietat funcional o registre que cal usar. El concepte d’adequació es correspon amb el vessant  pragmàtic de la lingüística textual i més concretament té caràcter pramàtic-social.

Com explicarem ara endavant l’adequació dependrà en gran mesura de la relació de pertinència que s’estableix entre les parts que el componen.

També l’adequació va relacionada amb les diferents funcions del llenguatge, les quals nombrem a continuació per recordar-les:

Funció referencial.

Funció expressiva.

Funció conativa.

Funció fàtica.

Funció poètica.

Funció metalingüística.

A mes, a mes l’adequació del text depèn en gran mesura de l’aplicació correcta que es faja de les diferents possibilitats funcionals que ofereix el llenguatge.

Halliday va presentar unes funcions lingüístiques més simplificades, a les anteriors, aquests eren:

Funció ideativa.

Funció interpersonal.

Funció textual.

Per finalitzar, direm, que l’adequació es la capacitat d’adaptar les produccions lingüístiques a les funciones i els actes de parla que realitzem en comunicar-nos, així com al registre que requereix cada situació comunicativa.

La coherència. És la unitat semàntica i informativa, el significat global del text. Es refereix a la selecció i l’organització de la informació: selecció de la informació rellevant i irrellevant, i organització en una determinada estructura que desenvolupa d’una manera correcta el tema o tòpic del text.

Aquesta s’estructura en dos nivells:

             Estàtic

            Dinàmic

Segons Charolles (1978), la coherència d´un text depèn del grau d´adequació a les quatre regles, que nomenem a continuació:

Regla de repetició. Que les oracions d’un text s´encaderen mitjançant la repetició.

Regla de progressió. Que el text, aporte nova informació.

Regla de no-contradicció. cap element semàntic del text no pot contradir el contingut textual prèviament establert.

Regla de relació. Els fets a què es refereix una seqüència o un text han d’estar relacionats en el món real o imaginari representat.

La cohesió. Aquesta fa referència a les relacions sintàctico-semàntiques que s’estableixen entre els elements del text: mecanismes que posen en relació de manera explícita les diferents unitats que componen el text.

Aquesta es pot entendre des de dos punts de vista distints:

El del text( estàtica). La cohesió és una relació, que se centra en la construcció de l’objecte textual.

El dels interlocutors( dinàmica). La cohesió és el resultat d’un esforç de l’emissor per donar pistes que guien el receptor cap a la construcció de sentit del text, de manera que el text siga interpretat per receptor de la forma més semblant possible a com l’emissor vol que s´interprete en transmetre’l

Per finalitzar amb la cohesió farem una classificació del mecanismes cohesius.

Halliday i Hasan (1976): referència, el el•lipsi, cohesió lèxica i conjunció.

Rigau (1981): anàfora, cohesió lèxica, definització, expressió temporal, connectors, empatia.

Bernàndez (1982): repetició, relacions semàntiques entre lexemes, determinació, coordinació i altres mecanismes secundaris, com l’ordre de paraules o la relació de tems verbals.

Conte (1988): referència, connectors textuals, el el•lipsi, tema-rema, relació de temps

*      Teoria de la pertinència

La teoria de la pertinència d’Sperber i Wilson fa referència a un model d’anàlisi pragmàtica que intenta donar compte dels mecanismes cognitius que expliquen el processament d’informació i, per tant, la comunicació. Segons aquests autors, qualssevol situació de comunicació, és a dir, un intercanvi d’informació es regeix per un principi de pertinència, per això ells es preocuparen per la pertinència. La pertinència es entesa com allò que ve a compte dir en relació del context i del entorn concret en el moment que s’enuncia qualssevol cosa. Una enunciació és pertinent en un context quan té un efecte contextual, dit en altres paraules, es produirà pertinència quan allò que s’expressa –una proposició concreta- es pot relacionar amb el context i açò, pot derivar en alguna conclusió informativa nova.

Per tant, aquest mecanisme relaciona allò dit amb el que s’ha transmet i al mateix temps, el que s’ha transmès amb el que s’ha interpretat per el oient. Per a Sperber y Wilson, quan es vol interpretar un enunciat hi ha que realitzar dos operacions:

a)      Descodificació dels codis lingüístics.

b)      Interferència del implicat en el que s’ha dit.

L’explicació d’aquestes dos operacions és senzilla: primer que tot és té que entendre la llengua, la sintaxi, el lèxic utilitzat per a enunciar i desprès, fer relació d’allò que s’ha dit en l’entorn. Per a entendre-ho millor utilitzem un exemple:

-         A (al telèfon) : Qui és?

-         B: Sóc jo.

-         A: Ah! Hola! Quan has arribat?

Aquesta situació de comunicació ens mostra la teoria de la pertinència ja que el interlocutor B coneix la veu de la persona que parla al altre costat del telèfon o estava esperant la seua cridada, sols així es com pot reconèixer qui es.

*     Tipologies textuals

La tipologia textual són els mètodes i propostes, amb la finalitat d’agrupar o classificar els textos lingüístics d’acord amb les característiques comuns.

Els criteris de classificació són dos, sociocultural i funcional.

L’àmbit sociocultural, aquest criteri permet distingir els tipus de text, d’acord a la classificació següent:

¥  Textos científics: són els que es produeixen en el context de la comunitat científica, amb la intenció de presentar o demostrar els avanços produïts per la investigació. Gèneres típics d'aquest tipus són la Tesi doctoral, la Memòria de Llicenciatura, l'Article científic o la Monografia científica. També són textos científics, encara que de transmissió oral, la Conferència, la Ponència o la Comunicació (tipus de text)

¥  Textos administratius: són aquells que es produeixen com a mitjà de comunicació entre l'individu i determinada institució, o entre institucions,i els individus. Es tracta de textos altament formalitzats, amb estructures rígides i que freqüentment tenen una funció administrativa. Gèneres administratius típics són el Certificat, la salutació, la Instància o el Butlletí Oficial.

¥  Textos jurídics: són els textos produïts en el procés d'administració de justícia. Encara que són un subtipus dels textos administratius, per la seva importància i les seves peculiaritats els textos jurídics solen considerar-se i estudiar-se com un grup independent. Exemples de textos jurídics són la sentència, el recurs o la llei.

¥  Textos periodístics: són tots els textos susceptibles d'aparèixer en el context de la comunicació periodística. Solen subdividir-se en "gèneres informatius" (que tenen per funció transmetre una determinada informació al lector) i "gèneres d'opinió" (que valoren, comenten i enjudicien les informacions des del punt de vista del periodista o de la publicació). Entre els de el gènere informatiu els fonamentals són la notícia i el reportatge; entre els de el gènere d'opinió, l'editorial, l'article d'opinió, la crítica o la columna.

¥  Textos humanístics: encara que es tracta d'un tipus de text difícilment definible, es classifica com a "textos humanístics" a aquells que tracten algun aspecte de les ciències humanes Psicologia, Sociologia, Antropologia, etc des del punt de vista propi de l'autor, sense el nivell de formalització dels textos científics. El gènere típic d'aquest tipus és l'assaig.

¥  Textos literaris: són tots aquells en els quals es manifesta la funció poètica, ja siga com a element fonamental (com en la poesia) o secundari (com en determinats textos històrics o didàctics). Són gèneres literaris la poesia, la novel·la, el conte o relat, el teatre i l'assaig literari (inclosos els mites).Es classifiquen en: narratiu, lírics, i dramàtics.

¥  Textos publicitaris: és un tipus de text especial, la funció del qual és convèncer al lector sobre les qualitats d'un article de consum, i incitar-lo al consum d'aquest article. Aquesta necessitat d'atraure l'atenció del lector fa que el text publicitari utilitze generalment recursos com la combinació de paraula i imatge, els jocs de paraules, els eslògans o les tipografia cridaneres. El gènere publicitari fonamental és l'anunci.

¥  Textos digitals: l'aparició del qual ha estat provocada per les noves tecnologies, donant lloc a textos inexistents al món analògic i que presenten les seves pròpies característiques. Alguns exemples d'aquests tipus de text són els blocs, els SMS, el xat, correu electrònic o les pàgines web.

I per altra banda, l’àmbit funcional, en què els textos poden caracteritzar-se d’acord amb la funció que compleix en la comunicació, o la intenció que persegueix l¡interlocutor. Per tant, distingim tres tipus:

-      Text informatiu, el què informa d’alguna cosa sense intentar modificar la situació de comunicació.

-      Text directiu, incita a l’interlocutor a realitzar alguna acció.

-      Text expressiu, el qual rebel·la la subjectivitat de l’escriptor.

I per últim, els tipus de text que hi ha:

1)   El text narratiu

La narració és un tipus de text que explica uns fets en un determinat ordre, que cal que sigui coherent amb la intenció del narrador.

La narració té un desenvolupament temporal i s'estructura en les etapes següents:

· introducció (plantejament d'una situació estable)

· complicació (plantejament d'un conflicte)

· avaluació i reacció (avaluació del conflicte i reacció per part dels personatges)

· resolució (resolució del conflicte i pas a una nova situació) i

· moralitat (conclusió que respon a la intenció del narrador)

El factor temps és essencial en el text de tipus narratiu. El temps es pot expressar a través del

verb (amb els seus morfemes temporals), els adverbis i locucions adverbials de temps,

preposicions+nom, oracions temporals i verbs o substantius que indiquen temps.

La narració literària és un text en què, a part de l'autor i el lector reals, hi ha un emissor i un

receptor ficticis. Cal tenir-hi en compte aspectes externs i interns.

§  Conte literari

Entenem per conte el relat breu d’un fet o d’un seguit de fets reals, llegendaris o ficticis amb l’objectiu d’entretenir, reflexionar, moralitzar o divertir

Cal distingir entre conte tradicional o rondalla –anònim, de transmissió oral i de carácter popular- i conte literari –d’autor reconegut i de caràcter culte.

L’extensió del conte no té uns límits rígids i sovint provoca confusions. No queda definit amb claredat el concepte de conte, narració llarga o novel·la curta.

§  Gènere epistolar

Modalitat literària basada en la correspondència entre escriptors, o artistes en general, o bé en produccions literàries escrites en forma epistolar però que no formen part d’una correspondència estricta. En aquest sentit és particularment interessant la novel·la epistolar, molt difosa durant el segle XVIII i que encara avui té adeptes.

Abans de definir el gènere epistolar cal començar fent referència a la carta com a procediment comunicatiu segons el qual hom s’adreça per escrit a un corresponsal amb objectius i finalitats diverses. La carta és, doncs, una mena de diàleg diferit a través de l’escriptura.

2)   El text descriptiu

Descriure consisteix a explicar com són les coses i les persones, a detallar-ne les característiques, l’aspecte o les qualitats que presenten.

La descripció no només és literària, sinó que la podem trobar en textos quotidians com per exemple: guies turístiques, catàlegs comercials, publicitat, etc.

Estructura del text descriptiu

Una descripció consta de dues parts: tema i expansió.

El tema és el motiu de la descripció i primer se’n fa una definició. A continuació s’inicia l’expansió, que desenvolupa el tema amb nova informació. L’expansió es pot basar en una enumeració selectiva, és a dir, en l’enumeració dels elements que fan que l’objecte es distingeixi d’altres de semblants, o bé en una enumeració exhaustiva, és a dir, en la citació de

tants elements com es vulgui. L’acumulació excessiva de dades pot arribar a desdibuixar allò

que es descriu.

3)   El text explicatiu

Una exposició és l'explicació d'un tema o d'unes idees clares que es presenta d'una manera clara i que s'organitza seguint un ordre lògic. La presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és present en tots els actes comunicatius en què es transmet informació.

Sovint exposar i explicar són termes utilitzats indistintament per referir-se als textos que tenen una finalitat informativa o didàctica.

En general, identificar un text tot atribuint-li una tipologia concreta no és gaire senzill perquè habitualment es barregen diversos tipus de text. En una exposició pot haver narracions, descripcions, etc. Només sabrem ben bé la tipologia d'un text si atenem a la finalitat amb què ha estat elaborat: si el propòsit no és descriure, si no fer entendre allò que es descriu, parlarem de text expositiu.

«Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats; tant, que sovint s'ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referir-se a una mateixa classe de seqüències.

Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d'organització i jerarquització, i explicar, és l'activitat que, partint d'una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa

amb finalitat demostrativa.

Els textos explicatius «exposen una cosa a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú". Les explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre els fenòmens sobre els quals han aportat la informació necessària.

Tipus de text expositiu

Les formes d'exposició són sempre presents en els àmbits de la ciència, la tècnica i l'ensenyament.

Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:

· text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes d'una matèria;

· text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns certs coneixements del tema;

· text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;

· text científic pedagògic, propi de l'educació, llibres de text, etc.;

· text d'investigació, del tipus tesi doctoral o similar;

· text científic oficial, informes d'equips investigadors.

Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.

4)   El text periodístic

El registre lingüístic utilitat de forma general en els mitjans de comunicació, que es troba a mig camí entre el llenguatge més especialitzat i el més accessible al públic, rep el nom d’estàndard. A banda de

l’ús d’aquesta varietat lingüística el text periodístic s’ha d’ajustar a uns condicionants ineludibles com són el temps, en els orals, i l’espai ,en els escrits. A més ha de ser entenedor i unívoc en la seva interpretació. Per això el llenguatge periodístic es basa en les màximes de precisió, claredat i economia lingüística que en garanteixen l’eficàcia.

El text periodístic no s’ajusta només a una tipologia textual sinó a diverses, com:

Narratiu: notícia, crònica i reportatge.

Conversacional: entrevista.

Argumentatiu: editorial, articles d’opinió, crítiques (de cinema, teatre, música).

Predictiu : horòscop, meteorologia.

§  Els gèneres informatius

La noticia

La notícia és un tipus de text narratiu, la funció del qual és informar el lector de fets ocorreguts recentment.

El llenguatge que fa servir la notícia ha de ser clar, concís, senzill i atractiu per al lector.

Una notícia perquè sigui completa, ha de respondre a les indicacions qui, què, on, quan i per què. Això no vol dir que no n’hi puguin aparèixer d’altres com a qui, com, quines conseqüències, etc. Aquestes indicacions han de figurar en el primer paràgraf d'una notícia i, si n'hi ha, en el seu titular.

Tipus de notícies

• D' última hora : abasten fets que s'acaben de produir, de qualsevol àrea i indret.

• De prevenció : pretenen sensibilitzar sobre els problemes que afecten la societat.

• De sumari : informen de les lleis o la política que afecten la ciutadania.

• Complementàries : amplien la informació principal.

• Cronològiques : segueixen la cronologia vital del protagonista i són complementàries.

• De continuïtat : segueixen i informen d'un fet que es dilata en el temps.

• De creació : acostumen a sortir als dominicals. Són de tema lliure.

• Espacials : informen sobre fets que es produeixen a diversos llocs.

§  Els gèneres d’opinió

La funció dels gèneres d'opinió és crear un parer, favorable o desfavorable, sobre un fet recent per tal d'influir positivament en la consciència de la ciutadania. Els comentaristes són testimonis directes d'aquests esdeveniments i els interpreten, els relacionen, en busquen referents i n'emeten judicis. Els periodistes no interpreten un fet informatiu de manera arbitrària; són professionals que segueixen unes

normes deontològiques; però darrera d'una opinió hi ha una determinada d'interpretar el món, és a dir, una ideologia. Sempre s'ha de distingir la dada objectiva del comentari personal.

L'editorial

L'editorial és l'article d'opinió o de fons que, sota l'òptica de la direcció del periòdic, reflecteix les grans orientacions del diari i fa palesa la seva ideologia; mai no va signat. L'estructura de l'editorial és la següent:

a) La introducció: anuncia el tema, el relaciona i el contrasta amb els fets de l'actualitat.

b) El desenvolupament: exposa la tesi i els arguments

c) La cloenda: evidencia la interpretació de l'editorialista. Hi apareixen judicis, opinions i contrastos.

L'article d'opinió

Els articles d'opinió exposen anàlisis, crítiques i valoracions sobre fets i temes actuals d'interès general.

Hi ha articles d'opinió de col·laboradors habituals del mitjà de comunicació i altres de col·laboradors més o menys esporàdics, entesos en els fets o situacions que comenten.

L'estructura d'un article és molt diversa. S'acostuma a seguir la tipologia textual expositiva o argumentativa. Els raonaments són divulgatius. El títol pot suggerir el to de l'article: humor, informació crítica, etc. Hi ha quatre tipus d'article d'opinió:

• El comentari: és un article concís que té un espai propi en el diari o revista. El redacta un periodista habitual del mitjà i els temes són molt variats. Treballa habitualment al diari en el qual té reservat un espai una o dues vegades per setmana. Acostuma

a ser un personatge de prestigi, que gaudeix de la confiança de la direcció i és afí a la línia editorial i a la seva ideologia. És el gènere periodístic més personal i l'estil pot ser molt variat.

• La col·laboració : és l'article d'opinió més extens. La direcció l'encomana a col·laboradors versats en alguna matèria.

• L' acudit : és l'expressió d'una opinió en què l'especialista mira l'actualitat des d'un punt de vista crític i incisiu.

Les cartes a la direcció

Les cartes a la direcció exposen crítiques, denúncies, comentaris, felicitacions, etc., sobre fets o qüestions d'actualitat. No han de superar les vint línies i han d'anar signades. S'hi respecta el registre lingüístic i, si s'escau, s'hi fan les esmenes ortogràfiques adients.

La crítica

La crítica és una modalitat del gènere d'opinió que consisteix en una ressenya informativa i avaluadora d'una obra. L'encapçala una fitxa, que conté les dades més rellevants tant de l'obra com de l'autor o autora. El tipus de crítica que publiquen els mitjans informatius són: de literatura, arts plàstiques, música, espectacles i temes diversos (moda, gastronomia).

5)   El text predictiu

El text predictiu ens informa sobre una situació futura, en base a una situació i uns condicionaments actuals, per tal de fer-ne una preparació adequada.

La forma verbal principal per a l'expressió de les prediccions és el temps futur. Però hi ha també d'altres possibilitats gramaticals que poden aportar diferents matisos de significat:

· el temps condicional

· el mode subjuntiu

· el present d'indicatiu

· el futur compost, i

· verbs que suggereixin per ells mateixos una predicció.

Per treure certesa a les prediccions en futur s'usen adverbis i locucions de probabilitat com segurament, potser, tal vegada, si Déu vol, etc. Per expressar les condicions es poden usar:

· oracions introduïdes per nexes condicionals (si, posat que, mentre que, etc.)

· locucions com amb la condició de+infinitiu, la locució en cas de+nom, i

· verbs o substantius que, pel seu significat, indiquen condició.

6)   El text instructiu

Els text directiu o instructiu ens obliga, ens aconsella o ens recomana fer una sèrie d'accions i ens informa, a vegades, de per què hem de fer-les i com hem de fer-les. Primer, acostuma a presentar la finalitat que persegueix i després, exposa un seguit d'instruccions. Aquestes segueixen l'estructura següent: marca d'ordre -acció que s'ha de fer- com s'ha de fer. Les marques d'ordre serveixen per indicar el pas d'una instrucció a la següent i poden ser

substituïdes per recursos tipogràfics (punt, guió ...). Algunes instruccions han de fer-se en un ordre determinat perquè siguin efectives.

Els textos instructius acostumen a ser esquemàtics i concisos. L'esquematisme consisteix a presentar uns continguts destacant-ne les línies principals, mitjançant les paraules imprescindibles i la disposició gràfica dels textos. La concisió consisteix a expressar només allò que és estrictament necessari per a la comprensió dels continguts. Sol repercutir en l'absència de comentaris i digressions i en l'absència de caracteritzadors.

La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l'imperatiu. Però també hi ha altres possibilitats, segons els diferents graus de formalitat entre l'emissor i el receptor, la intenció que es persegueix o la situació. Aquestes altres possibilitats d'expressar instruccions són, principalment, la persona i el nombre de la forma verbal que s'empra, la utilització de diferents temps verbals i l'ús de verbs específics per a expressar la instrucció.

7)   El text argumentatiu

El text argumentatiu té la funció de convèncer i la seva estructura bàsica consta de tres parts:

a)      Introducció, és la part que situa, enuncia un tema i dóna l'opinió a favor o en contra de l'emissor respecte al tema

b)      Motius o arguments, s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.

c)      Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.

En el text argumentatiu l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona.

Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.

Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític. El seu llenguatge és elaborat i fa servir recursos lingüístics que atreguin i convencin el receptor, com són l'ús d'un vocabulari especial i de figures retòriques. Les figures retòriques que més utilitza són les que es basen en la repetició, el contrast i la implicació del receptor.

Recursos

Entre els recursos utilitzats en el text argumentatiu, cal destacar l'ús de cometes, els guionets, les citacions i la interrogació retòrica.

Les cometes s'usen per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula.

Els guionets s'usen per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.

Les citacions d'autoritats són frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i tenen un caràcter d'afirmació categòrica.

La interrogació retòrica és una afirmació feta en forma de pregunta,a fi d'atreure l’interès del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.

8)   El resum

Entenem per resum la capacitat de reduir un text a 1/4 part dels seus mots, aproximadament. Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva.

9)   El gènere dramàtic

El gènere dramàtic, junt amb el líric i l’èpic pertany a la clàssica divisió sota la qual s’agrupen els gèneres i els subgèneres literaris.

El teatre és un gènere que narra uns fets a l’espectador per mitjà del diàleg que mantenen uns personatges, i en alguns casos aquest es limita a la veu d’un sol personatge i, per tant, parlaríem de monòleg. Parlem de monòleg interior si el personatge ens va transmetent el seu pensament com si pensés en veu alta i no s’adrecés explícitament al públic.

El text de l’obra de teatre conté els mateixos elements narratius que una novel·la. Efectivament, el text ens narra una història viscuda per uns personatges (principals, secundaris, eventuals...) i que segons el tractament que reben seran plans, rodons, arquetipus, etc. I la història, com en la novel·la, es desenvolupa en un plantejament, un nus i un desenllaç. Així mateix també hi podem analitzar un temps i un espai i la utilització d’un o diversos registres lingüístics.

Per altra banda, les tipologies textuals  entren  en l’esfera de la competència discursiva, la qual contindria dos aspectes, un general el qual te a veure amb els mecanismes generals per construir textos, i un específic, què és el que concretament es refereix a la capacitat per a produir textos de diferent tipus.

S’han establert tipologies de moltes maneres, entre les quals destaquen la de J. M. Adam, que es basa en les funcions de comunicació; i la de Bronckart i el seu grup, que es basa en l’enunciació i en els processos cognitius.

Per a J. M. Adam, els textos es poden classificar segons la funció lingüística predominant, funció que es manifesta a través de marques lingüístiques  oracionals. Adam, pren com a punt de referència la classificació de Werlich (1975) que diferència cinc tipus de text:

¥  Text descriptiu

¥  Text narratiu

¥  Text expositiu

¥  Text argumentatiu

¥  Text instructiu

Adam basant-se en aquesta classificació, amplia el nombre de textos a vuit, els relaciona amb les funcions del llenguatge i estableix algunes de les marques lingüístiques superficials:

¥  Text descriptiu

¥  Text narratiu

¥  Text explicatiu

¥  Text argumentatiu

¥  Text instructiu

¥  Text predictiu

¥  Text conversacional

¥  Text retòric

Aleshores el text és, el producte d’una o més seqüències que alternen o mantenen relacions de dominància. Segons quina sigui la funció dominant, tendirem a classificar un text d’una manera o d’una altra discursiva específica, o textual específica, segons la nomenclatura d’Adam, consistirà a conèixer i reconèixer aquestes superestructures.

Por altra part, Bronckart i el seu equip han treballat la tipologia textual des d’una altra perspectiva més lligada a l’enunciació  i sobretot a la psicologia del llenguatge, concretament les teories de l’interaccionisme social de Vigotski. Consideren el llenguatge com una forma específica d’activitat humana. Proposen un complex model d’anàlisi de l’acció lingüística, considerant tres nivells:

a)      Orientació de l’activitat: és un nivell no lingüístic, que te a veure amb els elements del món exterior. S’organitza en tres eixos:

-          Espai referencial, que correspon a les representacions psicològiques no lingüístiques.

-          Espai de l’acte de producció, que contempla les característiques materials o físiques de la producció.

-          Espai de la interacció social o context sociocultural, compost per un nombre infinit de factors entre els quals cal destacar el paper social dels interlocutors, la intenció comunicativa i el lloc social.

b)      Gestió textual, és un nivell lingüístic que remet a l’elaboració interna del text. Inclou dos processos:

-          Procés d’anellatge de l’activitat humana en relació als paràmetres de l’acte de producció i de la interacció social.

-          Procés de planificació global del text que suposa l’organització seqüencial dels coneixements emmagatzemats en la memòria i l’aplicació d’uns principis d’organització més o menys en forma d’esquemes.

c)      Linearització, és un nivell lingüístic que inclou dues operacions de les quals les unitats lingüístiques són la senyal:

-          Creació d’estructures proporcionals relatives.

-          Concreció del text, que remet als mecanismes de connexió, cohesió i modalització.

Aquest marc teòric, i un ampli procés d’anàlisi de textos, permet a Bronckart i els seus col·laboradors establir tres textos arquetípics: el discurs en situació, el discurs teòric i narració. Aquests tres tipus generals es defineix bàsicament segons dos factors:

1)      Conjunció o disjunció, és a dir, presència o absència del referent en la situació de producció entesa com espai-temps.

2)      Implicació o autonomia entre els paràmetres de la interacció social i els de l’acte de producció.

Les característiques que distingeixen els tres arquetipus són:

§  Discurs en situació – Es produeix en relació directa amb el context, amb interlocutors identificables, en un moment i en un lloc precisos. El tipus més característic de discurs en situació és el diàleg.

§  Discurs teòric –També té una relació directa i present amb el context comunicatiu, però com a conseqüència d’un procés abstractiu, és independent de la situació d’enunciació concreta.

§  Narració – A diferència dels altres dos, no manté una relació immediata amb la situació enunciativa. Aquesta relació mediata es manifesta per la creació d’un origen a partir del qual s’organitzen successivament els esdeveniments contats.

Al costat d’aquests textos arquetípics polars hi ha textos intermedis:

-          Entre el discurs en situació i el discurs teòric: els textos pedagògics i poètics i els editorials;

-          Entre el discurs en situació i la narració: les autobiografies i els llibres de viatges;

-          Entre el discurs teòric i la narració: les narracions històriques.

Així, la major part de textos reals que produïm es caracteritzaran com a textos intermedis, que participen en major o menys mesura dels trets dels arquetipus definits.

En conclusió, els arquetipus poden ser considerats com models simplificats d’un sistema extremament complex que és dels gèneres de texts existents en un determinat moment en una llengua concreta. I, els tres arquetipus de text representen els tres tipus discursius fonamentals: mitjançant la configuració de les seues unitats lingüístiques, formen tres pols independents que marquen l’espai a l’interior del qual s’ha de situar qualsevol altre gènere de text.

5.           CONCLUSIONS

Per finalitzar aquest treball d’estudi  sobre les teories gramaticals i l’ensenyament de llengües, direm que hem adquirit una sèrie de coneixents que desconeixíem. A més, a més hem ampliat coneixements ja que coneixíem.

A més, a més,  el conjunt de tot el treball, a sigut dinàmic, ja que a demés de la part teòrica, la qual mos a ajudat com hem dit avanç a perfeccionar el que ja sabíem, també hem realitzat un vídeo, en el qual, de una manera molt entretinguda hem adquirit nous conceptes. Hem treballat la comunicació oral, a demés de la posada en escena.

També hem aprofitat l’ocasió de que una companya del grup, a viatjat a New York, per a que el vídeo fora més real i poguérem transmetre al públic la informació, d’una manera més real, lo que volíem transmetre.

Per això pensem que aquest treball a sigut de molt enriquidor, ja a demés de l’adquisició de conceptes, que hem de conèixer coma futurs mestres, per poder donar una bona formació a nostre futur alumnat, també hem adquirit una sèrie de competències, que ens ajuden a perfeccionar i millorar la parla oral en distints àmbits i situacions, els quals son beneficiosos per al nostre futur treball com a docents.